Lletra a Anna

 
Anna: Ara em pregunto sovint què hauríem
 
fet d’aquest gran silenci, si ens haguéssim
 
conegut molt abans, quan no teníem
 
paraules per omplir-lo, ni la dura
 
voluntat de lluitar que tenim ara.
 
Parlo de mi, sobretot, tal vegada
 
perquè em conec molt més: de tu en se poca cosa.
 
Vagament et recordo com una noia insòlita
 
i no goso o no sé configurar-te
 
perquè els records que tinc són postals velles
 
amb gent endiumenjada i molt solemne
 
i tu ets tan diferent que no hi encaixes.
 
Jo aleshores -ja ho saps- m’entossudia
 
a fer créixer tothom faixat amb sòlids
 
preceptes de virtut, perquè m’havien
 
ensenyat que estimar era endurir el rostre
 
i negar-se a la crida de les coses
 
amb un gest matusser d’anacoreta.
 
Era absurd i sincer: ho pots ben creure.
 
Tu ja no eres al poble. Quan venies,
 
a l’estiu, de vegades ens trobàvem
 
i jo et veia llunyana. Casa teva,
 
per exemple, era una illa molt remota.
 
No et sorprengui si ho dic; tu no formaves
 
part del meu món. Llavors, jo no t’hauria
 
gosat parlar com ara et parlo. Et veia
 
tan diferent a mi! Perquè m’havien
 
marcat a terra, amb ratlles ben precises,
 
els indrets en els quals podia viure
 
sense atemptar contra la llei i l’ordre;
 
i tu eres sempre part dellà dels límits.
 
Que grotesc tot plegat, ara, no trobes?
 
Aleshores, però, com m’obsedia!
 
Ja saps com són els pobles. Tot ressona
 
part de dins de les cases. Les paraules
 
són mobles vells, corcats, feixucs, incòmodes
 
i a cada gest s’alça una pols de segles.
 
Tanmateix costa molt de no sotmetre’s
 
al ritme obscur de tanta sang cansada.
 
Per tu era diferent. Tu te’n lliuraves
 
tan sense esforç, que jo et veia com una
 
llunyana quietud inassolible.
 
Vaig créixer sol i decebut. No et pensis
 
que ho dic perquè sí. Tanta eixutesa
 
m’afeixuguia a poc a poc. Se’m feia
 
tan difícil de creure! Fins que un dia
 
vaig posar-me malalt. Ja veus! Les coses
 
tenen aquests tombants imprevisibles.
 
Tot és senzill com en un conte amable.
 
Et lleves un matí i el món canvia
 
perquè, de sobte, un glop de sang t’emplena
 
la boca i ja tot té gust de terra.
 
No et sabria pas dir com m’ho vaig prendre.
 
Dels primers dies no en recordo
 
sinó la por, que era una por concreta,
 
feta de gent, de mal físic, d’objectes.
 
Vaig trigar molt a descobrir el silenci,
 
a saber que aquell buit se m’ompliria,
 
a poc a poc, de paraules que aleshores
 
deia en veu baixa, a aprendre que tenia
 
per tot recer el que feia la meva ombra.
 
Per primera vegada, te n’adones?,
 
m’alluntava de tot. Com t’ho diria?
 
Era néixer de nou pel gest solemne
 
de creure en mi més que en tota altra cosa.
 
I em vaig fer gran de pressa. Mentiria,
 
però, si ara et digués que la carcassa
 
va caure d’un sol cop. Com una nosa,
 
massissa i persistent, he dut fins ara
 
restes de mi mateix a les butxaques.
 
Ja fa molts anys de tot. Si ara te’n parlo
 
no és per girar, enyorós, els ulls enrera.
 
Anna: hi ha el temps perdut i la tendresa
 
que hem malversat; hi ha tantes coses belles
 
que no hem sabut comprendre i l’esperança
 
com una casa oberta. Tal vegada
 
m’he recordat de tot perquè la teva
 
presència d’avui ja no és aquella
 
presència d’abans, sinó una viva
 
dimensió del temps i les paraules;
 
perquè m’aprenc de nou i tu m’ajudes;
 
perquè estic sol, ben sol aquesta tarda.
 
Lletra a Anna (1965)
Miquel Martí i Pol
 
 
 
Aquesta entrada ha esta publicada en Miquel Martí i Pol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Lletra a Anna

  1. Kapricornio ha dit:

    Hay pececillo te me has vuelto nacionalista o que? como ahora te da por escribir solo en catalan no puedo disfrutar tus entradas, pero no te preocupes que ya pedí a un amigo que me lo tradujera, que se que estas muy liado con tus principios activos je je . Ojala enseñaran en el colegio catalan, vasco, gallego y asi poder disfrutar en directo de mucahs joyas de nuestra literatura, megusta  >Martí i pol, al menos lo que le he leido.
    Animos con el trimestre y ya sabes la maxima de la farmacopea, me la enseñó mi madre de pequeña "Bicho malo nunca muere".
    Mil besos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s